La història ben explicada

Una acusació típica contra els catalans és que ens hem inventat la història. I com que això es pot sentir i llegir aquí i allà, he acabat per tenir la sospita de que tenen raó.

En el fòrum que el diari valencià Las Provincias dedica al conflicte lingüístic, s'hi pot llegir una nova història de Catalunya. Allà hi podrem trobar que les Homílies d'Organyà no és el primer text en llengua catalana, que n'hi ha de molt anteriors escrits en caracters àrabs perquè aleshores a Catalunya només hi vivien àrabs i jueus i la perversió dels catalans moderns ho ha fet amagar per vergonya. Un correligionari li respon que te raó, que a l'actual Catalunya no es va parlar en català fins que Jaume I -que era aragonès- va arribar a València. I un tercer -professor d'Universitat- diu que el valencià es va estendre a l'actual Catalunya a travès de les terres lleidatanes. I, esclar, la senyera està robada als aragonesos, Catalunya eren quatre barraques sense rei, una província d'Aragó, mai va ser romanitzada sinó és gràcies als valencians, que mai no hi va haver indepèndencia i és absurd de demanar-la, etc. I els catalanistes estaven subvencionats per Franco i ara la Generalitat catalana paga a totes les Universitats i enciclopèdies del món per estendre la fal.làcia que el valencià és tan sols una varietat del català. I copien documents que ho demostren. I un encara diu que el valencià ja existia fa dos mil anys, just quan es començava a redactar la Bíblia.

I l'Aznar ens diu que el sagnant atemptat que aquest anys va patir Madrit és conseqüència directa de la rendició de Boabdil al 1492, quan Granada es va incorporar a la corona espanyola. I és que hi ha d'haver una continuïtat racial i cultural entres els que pintaren les coves d'Altamira i els que llegiu aquestes línies per poder entendre que fa mil anys els espanyols van decidir no pertànyer al món àrab, com abans d'ahir alliçonava l'expresident espanyol a la Universitat de Georgetown.

Tireu els llibres d'història, esborreu les vostres ments i escolteu-los. Aviat ens diran que els jueus es van suicidar col.lectivament a l'Alemanya nazi per expiar el pecat d'haver acabat amb Jesucrist.

Així que preparem-nos: la conquesta de Jaume I pot tenir una rèplica justificada per part dels blavers enderrocant la Sagrada Família, si cal. I després, anirem tots a fer esclatar el Coliseu de Roma per fer pagar als romans la invasió ignominiosa que vam haver de patir fa més de dos mil anys.

La força del lector

El dimecres dia 8, en la seva habitual columna a la darrera plana de l'Avui, Desclot reproduïa el ja famós article sobre aquell suposat periodista que havia publicat un article sobre el burro català i publicat a La Gaceta de Salamanca, del que ja vaig parlar aquí en aquesta bitàcola.

Després de llegir-lo, em vaig afanyar a adreçar unes línies al diari esmentat per posar-los en coneixement de l'error. Ahir mateix Desclot rectificava en la seva columna amb aquest escrit:

Llegenda urbana? Glups!

El cronista supera avui les dosis habituals d'estupefacció. Potser faria bé de retirar-se, estabornit i desbordat per les noves tecnologies, la globalització i la tia de Michael Moore. Ahir es va publicar en aquesta columna un article amb un text que un parell de lectors, dignament ofesos, ens havien enviat, presumptament adjudicat a un columnista de La Gaceta de Salamanca. Com que l'impacte i el ressò d'aquest espai -he, he...- són poc discutibles, es va escampar la brama i un altre atent lector va enviar-nos un correu electrònic titulat Precipitació on ens deia que, en realitat, l'article del suposat columnista no havia estat més que una "llegenda urbana" difosa per Internet. Segons sembla, ahir la mateixa Gaceta va rectificar la notícia i va afirmar que "ni existeix el periodista esmentat, ni cap col·laborador amb aquest nom, ni aquest diari ha ofès els catalans amb al·lusions als burros". Molt bé i glups. El cronista se l'embeina i demana disculpes per fer un cas excessiu a un espai -el virtual- procliu a tota mena de festes. Cal dir, però, que durant bona part de l'estiu Internet ha estat un bull a l'entorn de l'articlet. I cal dir també que tampoc resultava tan estrany perquè respon a la línia habitual a què ens tenen habituats segons quins ciutadans individus i segons quins ciutadans mitjans de comunicació espanyols.I perquè no quedi com una excusa fàcil, reproduirem avui una part de la intervenció del vicedirector de la Real Academia Española, el calvosotelista Gregorio Salvador, que El País reproduïa dimarts passat. Segons Salvador, cal estar contra el "bilingüisme", perquè "hi ha gent que comença a parlar malament el castellà en determinades regions on el parlaven molt bé i l'escrivien molt bé. Hi ha persones que parlen una llengua barrejada o contaminen la seva i, així, acaben fent malbé totes dues". Tot és culpa dels "nacionalismes", que provoquen que una part de la població "perdi la seva llengua pròpia, que és el castellà". "Són menyspreables els mons petits generats a l'entorn de senyes d'identitat forçades i de falsedats històriques més o menys acceptades". Rebla el vicedirector: "No es pot abandonar la segona llengua del món per una altra de petita".El cronista no es pretén disculpar, però amb una fauna que és capaç de perpetrar aquestes barbaritats, ¿com no ens havíem de creure que algú escrigués tot allò del burro amb un to parafeixista, semblant al que fan servir tants i tants pretesos periodistes?

I no és maco això, que et puguis comunicar amb un dels teus columnistes preferits i n'obtinguis resposta?

L'Estat Catanyol

La inesperada notícia del dia ha estat saber que existeix l'estat catanyol. Ho anuncia la plana web de l'estació d'autobusos a l'antiga Estació del Nord de Barcelona. M'he afanyat a guardar una captura de pantalla, el codi font, l'script adjunt, la fulla d'estils i el que faci falta per rememorar aquest històric moment. I he trencat una norma a l'enviar la bonanova a tota l'agenda de contactes. (El més matiner en respondre ha estat en Màrius Serra: "10-n'hi-do! Catanyols del món, uniu-vos!")

Harmonies familiars

Una notícia breu entaforada en l'atapeïda secció de necrològiques a La Vanguardia d'ahir em va cridar l'atenció: una parella d'italians de pell blanca ha denunciat a un hospital perquè, de resultes d'una fecundació assistida, ha tingut una bessonada de nadons negres.

La informació completa sobre aquest succés la dóna el diari La Reppublica, i és encara més sorprenent que el breu del diari barceloní. La parella en qüestió ha decidit plantejar aquesta demanda quatre anys després del neixement dels bessons.
Responsables de l'hospital diuen que es tracta d'un error perquè al mateix temps estaven assistint una parella de nordafricans i asseguren que en algun moment es van intercanviar les provetes.

A part d'altres consideracions menors, el diari italià també s'atura en aquest punt. Durant aquests quatre anys aquesta parella s'haurà fet moltes preguntes. I el rebre, com en els acudits de mal gust, haurà recaigut sobre la dona. I si no ha estat el marit, si que el veïnat haurà furgat en suposades aventures extramatrimonials. Diuen que s'han donat casos d'algun gen recessiu en cas que algun parent fos de raça negra. Així, imagino els dos italians preparant biberons i refent l'arbre genealògic en busca del parent africà. Quatre anys després, els resultats de les investigacions els haurien dut a plantejar una demanda.

Però hi ha una altra cara de la moneda. Durant quatre anys, una parella d'africans de raça negra ha criat algun nadó de raça blanca. Enlloc se'n parla d'ells però hauré de suposar que encara tenen l'arbre genalògic a mig fer.

Nacions animals i animals nacionals

Bertrand Russell

A mitjans del segle passat, el filòsof britànic Bertrand Russell va analitzar els estudis que s'havien fet sobre animals per arribar a la conclusió que les bestioles es comportaven d'acord amb el caràcter nacional dels investigadors.

L'alemany Köhler, atrapat a les Illes Canàries durant la Primera Guerra Mundial, va estudiar el comportament dels ximpanzès. Aquests eren sotmesos a un seguit de paranys que salvaven construint eines senzilles.

El nordamericà Skinner construia laberints que les rates transitaven un i altre cop fins que, després de repetits intents, arribaven a trobar la sortida.

L'anàlisi de Russell és concloent: els animals dels alemanys són reflexius, racionals, i davant d'un problema, troben la solució fent servir l'enginy mentre que els animals nordamericans actuen arrauxadament, són irracionals, i troben la solució després de continuats intents.

Ahir vam veure dues situacions que també són inherents al caràcter d'un poble: els russos entraven a sac en una escola de Beslan provocant la matança de més de tres-centes persones i uns set-cents hospitalitzats mentre que a Weimar centenars d'alemanys es coordinaven per salvar de les flames més de cent mil llibres del valuós patrimoni de la biblioteca local.

Tot decent

Passejant per Girona he trobat una botiga d'objectes orientals on tot es ven a 0,60 €. La xifra és apta només per aquells europeus que hem desenvolupat una gran habilitat per multiplicar i/o dividir qualsevol quantitat per 166,386. De tornada a casa m'ha arribat el suplement Circuits del diari New York Times on, per aquelles casualitats, la columna principal tracta del costum de anunciar els preus a un cèntim més baix de la xifra arrodonida: en comptes de 1$, el cartell anuncia 0,99$, per exemple. En aquesta columna, David Pogue se'n fa ressó de les opinions dels seus lectors sobre l'origen d'aquesta pràctica. I n'hi ha de ben curioses.

La majoria de lectors apunten el mateix origen però discrepen sobre qui en va ser l'artífex. El cas és que un comerciant va decidir rebaixar en un cèntim els seus productes perquè els seus caixers fossin honestos: cada vegada que rebessin un dòlar havien d'obrir el calaix per tornar el canvi i evitar la temptació de posar-se'l a la butxaca.

Un altre lector apunta a que, el que David Pogue ha batejat com a centing scam, és una idea de qui més tard va ser el magnat de la premsa americana, William Randolph Hearst. Com que en aquells temps un diari valia tres centaus, Hearst va pressionar les grans cadenes comercials perquè els preus dels seus productes fossin números imparells i així assegurar-se que tothom tingués xavalla per comprar el diari.

Un botiguer afirma en la mateixa columna que ven més quan els seus productes acaben en 9, com si es tractés d'un número màgic. Diu que pot tenir uns pantalons a l'aparador per 23$ i doblar les vendes simplement pujant el preu a 29$. Un altre cas ben curiós és el d'un comerciant que venia uns rulls per embolicar pastissos a 0,33$ sense cap èxit. Com que el preu estava fixat d'origen, va demanar al seu proveïdor de fer-ne packs de tres rulls i vendre'ls a 0,99$: va haver de reposar vàries vegades la mateixa estanteria en un sol dia!

Per molt que el centing scam pugui ser una enganyifa l'èxit d'aquesta tècnica està ben demostrat. Qui sap si tindria èxit una cadena que s'anunciés com Tot a O,99€

Viatjaire, passejant...

Viatjaire
Penjat per Albarnoyes.

Passejant he vist que estem molt a prop. Ha estat una gaujosa descoberta. Però és trist que essent una llengua germana, una cultura tan propera, no l'haguem pogut saber mai. Ni sentir-la. Sempre mirant allà on no pertoca.

El text, en occità, és del polifacètic Claudi Martí­ i es pot trobar a l'entrada de la llibreria que hi ha a la fortalesa de Carcassona. Cliqueu l'imatge per engrandir-la.